En Thor i la rehabilitació com a prevenció

Aquesta setmana coneixerem un cas una mica diferent. En Thor no ha patit cap fractura, ni cap problema neurològic, ni ha hagut de passar pel quiròfan per cap motiu. Anem a veure perquè ha estat derivat al servei de rehabilitació.

En Thor és un bulldog francès de 10 mesos. Fa 2 mesos se li va diagnosticar una lleugera displàsia de maluc a l’extremitat posterior esquerra. Tot i que no li ocasionava gaires molèsties a l’hora de caminar, en Thor carregava més pes a l’extremitat dreta i sovint, mentre caminava i corria aixecava l’extremitat afectada  per a no fer-la servir. Aquest fet feia que presentés una diferència de massa muscular entre les seves extremitats posteriors de 2,5 centímetres, així com un dolor reflex a la zona toraco-lumbar.

La displàsia de maluc és una patologia bastant freqüent en gossos de races grans i també en races condrodistròfiques, com són els bulldogs. Succeeix quan el cap del fèmur no encaixa de forma correcta a l’òs de la pelvis, donant com a resultat un maluc amb inestabilitat articular. Aquesta inestabilitat pot causar dolor o coixesa que pot derivar en una atròfia muscular que si no es tracta pot arribar a ocasionar luxacions de maluc.

Segons el grau de displàsia, els símptomes que presenti l’animal així com l’edat d’aquest, es pot optar per varis tractaments, des del conservador fins a vàries tècniques quirúrgiques.

Avaluant les opcions amb el veterinari, es va decidir optar per un tractament conservador i intentar reforçar la musculatura de l’extremitat posterior esquerra al servei de rehabilitació per a minimitzar les conseqüències de la displàsia.

Se li van pautar una sèrie d’exercicis actius que va acceptar molt bé donada la seva curta edat, ja que se’ls prenia com un joc a realitzar. A part el seu propietari s’hi va implicar des del principi i realitzava tots les exercicis a casa amb molta paciència i insistència.

A més dels exercicis, se li realitzaven sessions de TENS a la zona toraco-lumbar i d’electroestimulació muscular al gluti esquerre. Aquesta part ja costava una mica més, doncs a en Thor, com a bon cadell, li costava estar-se una estona quiet mentre se li col·locaven els elèctrodes, tot i que el que menys suportava eren els esparadraps... Tot i així, un cop col·locats i començava la sessió, en Thor es quedava ben dormit i relaxat fins al final d’aquesta.

Un mes més tard, la diferència de massa muscular ja s’havia reduït a 1,5 centímetres i eren poques les vegades que deixava d’utilitzar l’extremitat posterior esquerre quan corria.

Actualment, en Thor ve a sessions cada 15 dies i aviat rebrà l’alta del servei de rehabilitació. Donat el problema de displàsia que presenta, haurà de seguir amb els exercicis a casa de forma continuada per a que els músculs que donen suport al maluc segueixin forts i estabilitzin l’articulació afectada. En cas de necessitar-ho, haurà de tornar a fer tandes al servei de rehabilitació per assegurar-nos que la funcionalitat de l’extremitat és l’adequada i prevenir possibles problemes posteriors.

Cas clínic: en Hulk

Anem a conèixer en Hulk, un bulldog francès de 2 anys i mig. Fa unes setmanes, en Hulk va patir un pinçament vertebral que li deixà seqüeles neurològiques a l’extremitat posterior esquerre. En aquests casos, el veterinari sol recomanar que l’animal faci uns dies de repòs per a que el tractament mèdic pugui ser més efectiu.

Quan la inflamació produïda pel pinçament a l’esquena va estar estabilitzada i després del repòs recomanat pel veterinari, en Hulk va començar les seves sessions al servei de rehabilitació per tal de recuperar la bona funció de l’extremitat afectada.

En Hulk presentava debilitat muscular a l’extremitat posterior esquerre, una propiocepció lleugerament retardada, atròfia muscular del quàdriceps esquerre i dels músculs antigravitatoris de la mateixa extremitat. Aquesta atròfia li suposava una diferència de massa muscular de 2,5 centímetres entre una cama i l’altra.

Se li van pautar una sèrie d’exercicis actius i assistits per a començar a reeducar la musculatura que va acceptar ràpidament tot i el seu caràcter juganer.

Anem a veure la diferència entre aquests tecnicismes...

En els exercicis actius és el gos qui voluntàriament, animat per alguna llaminadura o joguina, realitza els exercicis que li demanem. En els exercicis assistits, el gos realitza l’exercici però nosaltres l’ajudem suportant part del seu pes o guiant on ha de col·locar alguna de les extremitats. En els exercicis passius, som nosaltres els que realitzem el moviment de les extremitats que volem que realitzi el gos sense intervenció voluntària de l’animal.

A part, a en Hulk, se’l va tractar amb electroestimulació muscular als músculs atrofiats i amb corrents TENS per a tractar el dolor dorsal derivat de la lesió. També se li realitzaven exercicis de propiocepció per a millorar la conducció nerviosa que se n’havia vist afectada per la lesió.

Després de 4 setmanes de tractament, la diferència de massa muscular ja s’havia reduït a 1 centímetre, ja no presentava tanta debilitat muscular i ja no li relliscava l’extremitat esquerra cap enrera quan es quedava dret.

Actualment, a en Hulk ja se li ha donat l’alta del servei de rehabilitació. No presenta cap diferència en la massa muscular de les seves extremitats posteriors, no mostra debilitat i ha recuperat completament la funció de l’extremitat afectada.

Tot i així, els propietaris d’en Hulk sempre hauran d’estar atents a qualsevol símptoma que mostri que pot estar patint un altre pinçament, doncs els bulldogs francesos en són una raça propensa degut a la seva conformació física.

Molta sort Hulk!

Tenir cura del nostre gos, una garantia de futur!

Moltes vegades, un comença en el món de l’ensinistrament per casualitat, o per necessitat o perquè sempre t‘ha agradat i et decideixes. Primer comences ensinistrant el teu gos en les ordres bàsiques d’obediència, però sovint no en tenim prou, i ensinistrem també gossos de familiars, amics i veïns.

 

Fins aquí molt bé, però a molts de nosaltres, arriba un moment que tampoc ens és suficient… i qui paga el nostre afany de seguir? El nostre estimat gos! L’ensinistrem a nivells d’alta exigència, el posem a fer esports canins com l’Agility o el Canicross, l’apuntem a competicions de RCI (Reglament de Circuit Internaciona) o Ring Francés, decidim fer-lo gos de recerca i rescat, o gos d’assistència o terapia per a persones. Tot en funció de les seves característiques individuals, i de les nostres preferències personals.

 

Els gossos són espectaculars! Tot hi estareu d’acord, no? Poden estar tot el dia treballant, acompanyant-nos a casa, donant-nos el seu afecte quan ens fa falta, deixant-nos tranquils quan ho necessitem, i seguir-nos en cadascuna de les bogeries que se’ns puguin acudir… I tot, sempre amb la millor de les actituds i el més gran dels somriures canins!

 

Ells s’entrenen, i cada vegada el seu nivell augmenta. Però, com en tot, hi ha un cantó obscur… hem de tenir en compte una cosa, de la que potser a vegades no en som del tot conscients… a més demanda, més cura per a prevenir possibles lesions!

 

Cal que disposin d’una alimentació adequada i de qualitat que respongui a les seves necessitats. Però sobretot, i el més important, és comptar amb un bon veterinari de confiança que ens ajudi i ens assessori. Penseu que tots aquests esports poden suposar un fort desgast del sistema musculoesquelètic del nostre company. Cal que fem les coses ben fetes per prevenir lesions articulars o musculars greus que puguin donar-nos mal de caps i inclús retirar-nos de les nostres pràctiques esportives habituals. I si finalment ens topem amb alguna lesió, el millor és que aquesta es tracti el més ràpid i encertadament possible per tal de minimitzar el temps de recuperació.

 

Si tenim en compte aquestes pautes, seguim uns entrenaments graduals, ben programats i som constants, podem gaudir  de totes les varietats que ofereix el món caní, fent que el nostre gos tingui una llarga i sòlida carrera esportiva fins el ben guanyat dia de la jubilació.

 

 

SABINA ARTAL

Llicenciada en veterinària per la Universitat Autònoma de Barcelona 

Ensinistradora professional i tècnica en modificació de conducta certificada per EDUCAN

Ensinistradora canina de DOGGED – Adiestramiento Canino

www.dogged.es

http://www.dogged-adiestramientocanino.blogspot.com.es/

Cas clínic: la Kira

La Kira és una Yorkshire Terrier de dos anys. Fa un any se li va diagnosticar una malaltia a la extremitat posterior dreta anomenada Legg Calves-Perthes.

El Legg Calves-Perthes és una malaltia que es presenta en gats i gossos joves. La pateixen principalment gossos de raça petita com els terriers abans del primer any de vida. És provocada per una falta d’irrigació del cap del fèmur causada per un problema congènit o be per un traumatisme, fet que fa que tant el cap com el coll del fèmur es vagin necrosant arribant a col·lapsar l’articulació del maluc.

Com a tractament quirúrgic se li va practicar una artroplàstia de maluc, és a dir, se l va tallar el cap i el coll del fèmur afectat per tal que la musculatura de la zona passi a assumir la funció de l’articulació coxofemoral de l’extremitat posterior dreta.

Quan començà el servei de rehabilitació, la Kira no recolzava l’extremitat a terra i anava “saltant” sobre tres potes. Conseqüentment, la Kira presentava una severa atròfia muscular a l’extremitat afectada, tensió muscular a nivell dorsal i un excés de càrrega a l’extremitat posterior esquerra.

Va començar amb un pla de teràpies consistent en exercicis assistits per a reeducar la funció de l’extremitat, electroestimulació muscular per a re-exercitar la musculatura, TENS per a alleugerir els punts de dolor i massatges per a relaxar els músculs tensionats.

Després de dues sessions, quan ja va començar a recolzar l’extremitat a terra i a guanyar certa funcionalitat, vàrem introduir la hidroteràpia al seu pla de tractament. Concretament, la Kira va començar amb sessions on caminava amb mig cos submergit en aigua per a poder descarregar pes de les articulacions, i nedava durant uns minuts per tal de millorar la mobilitat de l’extremitat i augmentar musculatura.

Com podeu veure, en les sessions d’hidroteràpia els gossos porten un arnés que els ajuda a flotar i els estabilitza dins l’aigua.

Passades 5 setmanes, la Kira ja utilitzava l’extremitat amb normalitat i gairebé havia recuperat tota la musculatura perduda. Per això, se li va donar l’alta del servei de rehabilitació tot i que va continuar amb els exercicis i els massatges a casa.